BLANQUES I NEGRES de David Barón Ferrero, obra guanyadora de la 30a convocatòria del premi “Joan Cid i Mulet”

—Però si alguna anècdota passarà a la història, aquesta va ser la que va tenir lloc a les acaballes de la quinzena partida quan, sobrepassat per la pressió, en Poliakov es va aixecar de la cadira per insultar enèrgicament el seu rival. Les seves paraules han quedat gravades a la memòria de tots els que vam viure aquelles darreres jugades: «Maleïda escòria de suburbi, torna-te’n al teu forat i vine quan hagis après que aquest és un joc de cavallers, no d’atracadors». Mig teatre es va aixecar i va començar a aplaudir-lo. Memorable!
—Impossible d’oblidar, Professor. De la mateixa manera que no oblidarem mai l’agressió gairebé immediata que va perpetrar en Medvédev com a resposta.
—I tant! Va saltar per sobre de la taula que els separava i el va intentar estrangular. I ho hauria aconseguit si no fos per la providencial intervenció dels jutges. Llavors, l’altra meitat del teatre va animar en Medvédev i va tenir lloc una terrible batalla campal entre els seguidors d’un i altre mestre. Finalment, la partida es va cancel·lar per l’aldarull i es van atorgar taules. I des de llavors, hostilitats de tota mena es van convertir en quelcom habitual entre ambdós.
—Ara que diu això, em ve al cap la següent partida, quan en Medvédev gairebé havia decantat la partida al seu favor però va cometre un terrible error, servint així l’empat en safata a en Poliatov.
—En Medvédev no es va cansar d’assegurar que el seu etern rival havia contractat un famós mèdium per a que fes acte de presència al teatre aquell dia. I assegurava que, des del galliner, aquest el va desconcentrar fent servir trucs mentals. El més curiós de tot és que molts espectadors van afirmar veure al famós mèdium Yuri Góluveb gaudint de la partida.
—Quina bogeria, Professor. Vostè creu que…?
Una pausa antinatural en el discurs del comentarista va permetre que es distingissin algunes frases entre el remor dels clients de la cantina. Però el comentarista no va trigar gaire a reprendre el fil:
 —Però bé, sigui com sigui, avui totes aquestes polèmiques quedaran soterrades per sempre si un dels dos es fa amb la victòria. Tots dos esportistes i els seus representants han pactat que aquesta serà la darrera partida. I abans no arribi aquest grandiós moment farem una breu pausa per escoltar un altre gran tema musical de la nostra banda nacional. Fins ara mateix!
Un tema simfònic de tarannà militar va començar a sonar mentre tots els oients concentrats al bar es miraven amb cares d’estranyesa.
L’Ania va deixar una tassa just davant de l’home de la gavardina i ell va acollir-la entre els palmells de les mans per escalfar-se.
—Van tard —va comentar ella parlant mig sola—. Fa estona que haurien d’haver començat. Em sembla que li han passat una nota al locutor. A saber quina una n’han fet aquests dos aquesta vegada.
—Perquè ho diu? —va preguntar ell just abans de fer el primer glop.
—No ho sé. Tant de bo m’equivoqui. Però fa temps que dic el mateix. Si no acaben ben aviat amb aquest espectacle, mig món declarà la guerra a l’altra meitat.
La gent de les taules fumava i bevia només per omplir el temps d’espera mentre escoltaven aquella tediosa música. L’home de la gavardina va mirar cap a les finestres que donaven a la metròpoli i va sospesar seriosament la possibilitat de marxar d’allà només acabar-se la consumició. Tot aquell ambient feia que morir de fred no li semblés una opció tan dolenta després de tot.
"Blanques i negres 2" de Santi Roig
El programa radiofònic va donar per acabada la pausa:
—Senyores i senyors, tornem a ser aquí per fer-los partícips d’una terrible notícia. El representant del senyor Poliakov acaba de fer saber als jutges que no té notícies de l’actual campió del món des de fa hores. De confirmar-se la no assistència, l’organització sospesava, fins fa un moment, la possibilitat de coronar amb el títol l’aspirant Medvédev…
El rebombori va créixer sobtadament a la cantina. Molts clients es van posar drets mirant la ràdio amb cara de demanar explicacions.
—Ho veieu! —va exclamar algú—. És un covard! Sempre ho ha estat!
—Calla desgraciat! —li contestà un altre—. Segur que es tracta d’un segrest. Què es pot esperar d’una rata de claveguera com en Medvédev?
La tibantor entre companys es va fer palesa pocs segons després. L’home de la gavardina s’empassava el seu Sbiten a tota pressa, penedit d’haver-lo demanat tan calent. El locutor seguia parlant des de la ràdio.
—Però això no és tot, senyores i senyors. Perquè just després d’això el representat del senyor Medvédev ha fet saber que el seu aspirant porta desaparegut un parell de dies. Com entendran, es tracta d’una incidència sense precedents. Així que, lamentant-ho molt, els informem que la gran final queda suspesa fins nou avís. Però no desesperin. Ara mateix podran escoltar un altre peça musical per cortesia de la nostra banda nacional.
Un dels clients de més pes i alçada es va aixecar alhora que s’estripà la camisa.
—Fiqueu-vos la banda nacional per on us càpiga! —cridà.
I dit això, va llançar una cadira directa a l’aparell transistor deixant-lo esmicolat i espurnejant però —curiosament— encara cargolat a la paret.
Els insults van donar pas a les empentes i les empentes a una bufetada fortuïta. Fins que, en conseqüència, va esclatar una escaramussa on resultava impossible distingir bàndols. Els clients feien servir taulells d’escacs, mobiliari de tot tipus i ampolles amb una destresa marcial molt acurada. La mestressa mirava d’aturar inútilment la destrossa.
L’home de la gavardina vacil·lava. Va deixar reposar la tassa a la barra. Al trobar-se al lloc més aïllat del local semblava improbable que la lluita arribés on ell estava.
Una calor terrible l’envaí el cos. Quan es va treure la gavardina i el barret va sentir una rialla trapella procedent del racó fosc.
—Ah, ah, ah! No m’ho puc creure.
—Perdoni?
—Maleït abstemi. Només entrar per la porta amb aquest aspecte absurd t’hauria d’haver reconegut.
L’home de la gavardina va canviar l’expressió, sorprès per algun descobriment revelador.
—Medvédev? Ets tu?
El seu etern rival va sorgir de la foscor amb un got a la mà i un somriure d’orella a orella.
—Aquí em tens. Una mica malmès, com sempre, però jo al cap i a la fi.
—Això vol dir que…
Es van quedar mirant-se als ulls sense dir-se res. A pocs metres s’estaven estomacant per ells i allà estaven tots dos, asseguts tranquil·lament l’un davant de l’altre, prenent una copa plegats sense saber-ho, xerrant com no ho havien fet mai.
Van esclatar a riure sense que ningú reparés en la seva presència. Uniren els gots i després de fer un glop, en Poliatov va encetar la conversa.
—Perquè has fugit? Encara haguessis tingut alguna possibilitat de guanyar-me.
—I et penses que no ho sé? Però tant em feia. No puc més. He gastat tanta energia odiant-te tots aquests anys que no era capaç d’entendre quin era l’autèntic problema.
—Ja no gaudies jugant, oi?
—Exacte. I ara veig que a tu et passava el mateix.
En Medvédev va senyalar un ancià que castigava el fetge del gegant destructor de ràdios amb un ràpid ganxo d’esquerra.
—Suposo que l’entorn no ens ha ajudat gaire —va dir.
—No. Això segur.
Després d’una breu pausa, en Poliatov va recordar alguna cosa i va somriure trapella.
—Encara creus que em podries haver guanyat?
—Per suposat. Però ara ja no ho sabrem mai.
El campió del món va obrir àgilment la gran maleta, i d’entre una pila de samarretes va treure un taulell a quadres. Del departament dels calçotets va fer aparèixer una caixa plena de peces. En Medvédev el va ajudar a preparar-ho tot. Quan les peces de tots dos bàndols van estar a lloc, es van mirar fixament.
—Blanques o negres? —preguntà un.
L’altre trià un color. Es van donar la mà i van començar a jugar la millor partida de la història mentre, a fora, la neu queia sense cap pressa.
Advertisements

Quant a aavvjesuscat

L'Associació de Veïns la formem tots aquells i aquelles que volem fer de Jesús un lloc millor per viure.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s